dilluns, 20 d’abril del 2015

Nova Vida

L'entrada d'avui serà una mica més íntima que les publicades fins ara, potser és més típic d'un diari personal que d'un blog del sector craft i et sobta però és que necessito explicar-te el que m'ha passat., no et fa res, oi? :) així també em coneixes i m'entens una miqueta més...
Ja ha passat una setmana, i la veritat és que sembla que hagi estat molt més temps. Fins ara no havia dit pràcticament res, i és que jo mateixa estava ressituant-me i fent-me a la idea. Una setmana sense caminar. És estrany tot plegat, però ara crec que ja t'ho puc dir, a més, em trobo una mica millor i més animada. He patit un accident, he caigut, m'he fet mal i durant un parell de mesos com a mínim estaré una miqueta fora de joc, en la part social, bàsicament perquè tinc els dos peus inactius, recuperant-se, i la mobilitat no és ara mateix un dels meus forts. 
Per sort en aquests dies que han passat m'he vist una miqueta de millora, estic més contenta, depèn dels moments, tot s'ha de dir, i tinc ganes de curar-me. 
Tot el que ha passat m'ha fet ressituar, te n'adones de com pot canviar la teva vida en pocs segons, com en són d'importants les persones, que moltes vegades no valorem prou, i el típic de sempre, que en els pitjors moments veiem qui tenim al costat realment. 

Les manies i maldecaps ja són passat, ara la salut és el primer de tot, jo sóc el primer de tot, perquè si no estic bé, res al meu entorn pot estar-ho. 
Tinc moltes ganes de fer coses, que ja les tenia, però ara més, i sobre tot d'escriure, fa setmanes que vull escriure, i ara s'ha accentuat enormement, així que m'he dit que quin mal hi ha, que ho faci i llestos, que no cal pensar tant les coses, i  que segur que seguir les intuïcions em porta a bon port :) 
Precisament m'he adonat que aquest és un dels problemes, pensar, pensar i pensar, no és necessari pensar tant, el que faci estarà bé, vull materialitzar moltes idees i s'ha de passar a l'acció quan abans millor, perquè sinó potser quan menys t'ho esperes pam, et fots de cap i et quedes sense poder fer res.
Vull ser cada dia més a prop d'aconseguir ser la Laia que sempre he somiat, i ho puc aconseguir, sé que puc, m'ho crec i ho vull. 
També diuen que ''no hay mal que por bien no venga'', i sí, és cert, en el meu cas sóc més conscient de les coses bones que tinc al voltant, i també de les dolentes, les negatives, les que no vull i si abans les aguantava ara no les penso tolerar, em nego, necessito alguna cosa millor, així que sí, sé que passat tot això seré més forta, ja ho sóc, estimaré més els qui m'estimen i també aquells que no sabia que m'estimaven tant, és que mira que som estranys, eh? per què de vegades pensem que no ens volen? i els que realment no em volen, doncs ells s'ho perden.


Seré més Laia que mai, somriuré més que mai i faré el que em donarà la gana més que mai, trauré del tot la personalitat que duc dins, de fet, ja ho estic fent ara mateix, sense por, per què hem de tenir tanta por? i si vull plorar perquè estic trista, doncs ploraré, perquè una cosa que em treu de polleguera és quan algú et ve i et solta el rotllo de ''positivisme'' diu ''però t'has d'animar,no et facis la víctima, no siguis negativa, has d'estar contenta, no facis que això et duri setmanes, només t'has trencat un peu no n'hi ha per a tant ...'' mai ningú està tot el dia content, per on treu les emocions? sentir-se trist és humà, sentir pena, voler plorar, estar desanimat, és humà, i que a estones ens sentim així no vol dir ni que siguem pessimistes, ni que ens volguem suicidar, ni que pensem que tot és una merda, ni que siguem uns desgraciats, simplement és que en aquells moments és el que el nostre cor sent, transmet i necessita treure, i ja està, passat això seguirem somrient. O és que no és normal sentir-se malament després de pegar-se una caiguda monumental, adonar-te que et costarà uns mesos caminar amb normalitat, que has d'estar en repòs amb les cames aixecades quan el bon temps comença, que has d'estar de baixa i algunes feines que tenies entre mans i et feien molta il-lusió les hauràs d'aparcar, que no tens un peu malament, sinó els dos, que t'ho han de fer tot o quasi tot, que una cosa tan simple com dutxar-se o anar a la cambra de bany es converteix en una odissea, que et sents culpable i et fa la sensació que fas pena, que et cauen les coses per terra i quan vas a agafar-les la cadira se't bolca cap endavant i una mica més i et tornes a espinyar, que si no et deixen el got amb llet arran del marbre, no hi arribes i et quedes sense menjar res fins que algú et fa el dinar, que ara també et fan mal les mans i els braços perquè a part de ser braços i mans, ara també són peus i cames, i que segurament quan t'aixequis de la cadira de rodes, ni que estiguis fent dieta i vigilis el que menges (i ja és dir perquè del que tens ganes és de menjar tot allò que no has de menjar), el cul serà una mica més gros del que era... no és motiu per estar així? reflexiona-hi, perquè només quan et passa te n'adones, només quan ho vius entens com n'és de complicada la vida de moltes persones, i agraeixes a la vida que només t'hagi passat això, que és momentani, i que en pocs mesos, si tot va bé, a l'estiu, tot tornarà a la normalitat, no a la d'abans, ni a la d'ara, a una altra molt millor, perquè jo ara ja sóc molt millor que abans de caure.
Gràcies a tots aquells qui dia rera dia m'ajudeu a que tot sigui més fàcil, més lluminós i més agradable, estic sola al món, ho sé, de fet, tots ho estem de sols, i és dur adonar-se'n, però a estones m'acompanyeu i és el millor que podeu fer per mi, us estimo!! :) 

Seguiré activa pel blog, a estonetes continuaré fent algunes cosetes d'scrapbook i dissenyant, perquè a part que m'agrada, em distrec i m'ho passo bé. Faré inventari de la botiga online i neteja, molta neteja. 
Per qualsevol cosa pots escriure'm, quedar no podré, però agafar-te el telèfon o contestar un email sí :)
  i res més, dir-te que m'agradaria saber la teva opinió sobre tot plegat i les reflexions que he fet, t'has sentit mai així? t'ha passat alguna cosa similar?

Gràcies per llegir-me, si has arribat fins aqui avui et mereixes un premi!! ;)

I si vols estar al dia de tot...



8 comentaris:

  1. Guapa un petó!!!
    Molts ànims... i tens raó, si tens ganes de plorar, plora; i de riure, riu; i de cantar, canta! Sempre encorsetats, no....
    Una abraçadota!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Isa! :) amb paciència i sinceritat tot surt endavant. petonets

      Elimina
  2. Sé molt bé tot el que dius, perquè jo vaig partir també en un accident quan era petita i ara les coses que ens pasan son tonteríes quan les compares amb les històries de veritat... jo ara estic trencada sentimentalment i tu m'has donat ales per tornar a volar, a fer coses que m'agraden, com el scrapbooking i la meva bijuteria. I si, jo encara ploro i ploro on toqui plorar, no s'ha d'amagar ningú pel que la resta pensi, igualment parlaran oi ? Doncs ja està, tu ets tu, jo sóc jo i així com som tots, ens hem d'estimar !

    Ànims Princessa 💜 una abraçada molt forta !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel teu comentari! :) M'alegro que l'scrap t'animi, ja saps, tenim feina amb el Grup d'Scrapbook jeje a veure com anirà l'intercanvi! ens veiem per allí! molts ànims tb per a tu. petonets

      Elimina
  3. Molt bé! Amb força! Per això es diu que les crisis son oportunitats. D'això te'n sortiràs i no igual que eres abans sinó que hauràs aprés i seras millor persona. Ja estàs creixent encara que vagis em cadira de rodes ;)
    Un bravooo ben alt!! Petonets des de només 2000km ;)
    Ali

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel teu comentari Alicia! si noia, tot són oportunitats vist així jejeje a veure si ben aviat puc venir-te a veure! ;) petonets

      Elimina
  4. Molt bona reflexió!!! La vida es el que té, ens dona, ens treu, ens possa a prova i nosaltres a sobreviure.... fins que un cop et passa alguna cosa important i et fa reflexionar i dius....a sobreviure nooooo, anem a Viure!!!! llavors veus el que tens, el que has perdut, el que es important i el que no. I et converteixes en una persona forta, sensible i amb moltes ganes de viure i de gaudir de les petites coses que et regala la vida. Has fet un gran pas...i els que donaras!!! Cuida't, recuperat amb el temps que calgui sense corre, cada pas per molt petit que sigui es important, i ja saps...aqui estarem per continuar endavant!!! una abraçada molt forta!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teves paraules Odile! :) ara la veritat és que ja començo a estar cansadeta d'estar així... cada petita cosa és un món, però tinc moooooltes ganes de sortir al carrer i caminar amb normalitat!!!!!!!!!!!!! serà qüestió d'esperar encara un temps més... Fins aviat!! Petonets

      Elimina

Gràcies per llegir-me! Em deixes un comentari? :)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...