L'any en que podia haver mort, però vaig decidir Viure

És freqüent fer balanç del que has viscut durant l'any en aquestes dates, veure què hem fet, com ha anat i pensar en nous objectius per a l'any que entra. Normalment no escric, potser, a nivell tan personal però la veritat és que avui necessito expressar-me i explicar-te moltes de les coses que sento, potser per tancar una porta i obrir-ne una altra? 
Si algú m'hagués dit fa 365 dies que aquest 2015 viuria tot el que m'ha tocat viure... la veritat és que l'hagués tractat de boig. I potser la clau resta aquí, en viure, perquè quan menys t'ho esperes pots estar de camí a l'altre barri, o, encara pitjor, passar el dia a dia amb el cor bategant però l'ànima inerta.
No ha estat un any gens fàcil, ha estat dur, duríssim, extrem, fred i solitari. Fa poc més d'un any em començava a fer moltes preguntes, venia d'un 2014 carregat d'activitat i d'aventures, potser també una mica d'estrés, i com dic jo va iniciar-se la meva revolució interior. Va seguir amb la recerca de més respostes, curiositat, preguntes i ganes insaciables de descobrir, de saber més... noves idees en ment, noves amistats... i de sobte, quan creia que estava iniciant un nou camí, pam, el destí, la vida o dis-li com vulguis em va fer fotre una bona patacada, en aquest cas literal, però també vital. Un dia que estava sent fantàstic, on havia tret el millor de mi, però no n'hi va haver prou, vaig acabar amb una cama enguixada i amb l'altra envenada, sense poder caminar i amb una dependència pràcticament del 100%. Fa uns mesos t'explicava com m'estava anant. Han estat lesions físiques sí, però hi ha hagut molt més que això. M'he passat més de sis mesos de baixa, no ha estat pas una tonteria, el meu cos no reaccionava bé i no em curava. A vegades penso que la nostra "carcassa" és més sàvia del que ens pensem, i que tot aquest temps simplement m'estava demanant que em cuidés, que em curés, no només les lesions òssies, sinó també les ferides més internes, de la ment, del meu jo. Ara miro enrera i m'adono que realment la salut és el més important de tot, quan et fas mal o algú proper ho pateix, això passa per davant de qualsevol cosa, no hi ha excusa vàlida. Afortunadament ja no sento tant de dolor quan recordo algunes escenes, ajuda que ja estic bé, (per dir-ho d'alguna manera perquè mai he tornat a estar com abans de caure, però tot va en progressió i a millor, ja ens entenem) i que he recuperat part de la meva vida, la mobilitat i el poder de decisió. I em pensava que això era tot, que el dia que tindria l'alta tot tornaria a ser com abans, tot tornaria a ser com si retrocedís en el temps a l'11 d'abril just abans de caure. I no. La vida em regalava una nova sorpresa, aquest cop altra vegada inesperada i amarga: la incertesa. Després d'unes ''vacances-recuperació'' amb els meus pares, vaig tornar a Lleida més que il.lusionada, com una nena amb sabates noves que diuen, amb temor de com seria tot ara, però amb la sensació de començar alguna cosa, d'iniciar una nova etapa, poder fer més coses, gaudir més dels meus, viatjar, compartir, estimar,... i res més lluny de la realitat però completament diferent. De sobte davant els teus ulls t'adones que ja mai més res serà igual, que per bé o per mal estàs saltant de capítol, estrepitosament, a la força, i no vols mirar enrera, t'aferres, renegues del canvi, però ja no hi ha marxa enrera. T'adones que hauràs de continuar sola. Que sí, només em faltava això, una última hòstia, ben grossa, per haver de separar-te d'una de les persones més importants de la teva vida, 9 anys al teu costat i ara, res? perdre-la, o encara que entre llàgrimes esgarrapades de les profunditats, serà potser la manera de guanyar-la més endavant? És inevitable preguntar-se per què, no entendre, no saber, esperar respostes que espero que algun dia arribin... No passa minut que no hi pensi, que no recordi, que no enyori, que m'agradaria tornar al passat per canviar coses, tot i que sempre he fet el que he pogut i cregut, de cor. Desitjo amb totes les meves forces retrobar-lo, parlar-hi, però ara mateix crec que no pot ser, necessitem espai, tot es posarà a lloc, tot serà com hagi de ser, segur, he de seguir.

Gràcies a aquest 2015 he pogut sentir el patiment més angoixant, i he notat com si unes mans gèlides t'arranquessin la vida i volguessin xuclar-te les espurnetes de llum que et queden, dir que m'he sentit trista és poc, més aviat he sentit la mort directament, la mort en vida, però no em preguntis com, he renascut. Continuo passant mals moments, hi ha instants que són insuportables i que no sé com arrancar-me'ls de sobre, els pensaments m'ataquen!!! però tot i això he decidit que només hi ha dos camins possibles, la mort o la vida, i he decidit viure. Potser penses que és molt dràstic el que estic dient, però és així. Quants de nosaltres vivim biològicament però som com una ànima en pena? ens comportem com no som, fem el que no volem, ens conformem amb el que ens arriba, no diem ni expressem el que sentim, simplement ens ho traguem, patiment disfressat de rutina, respirem perquè ho hem de fer, caminem a la deriba i sense rumb perquè algun dia algú ens va dir que així havia de ser, sense preguntar-nos gaire, vivint sense viure, sent qui no ets, sinó qui volen que siguis, deixant-te endur per les pors, les inseguretats, per allò que tens amagat en el teu desconegut subcsonscient, ''encasillat'', sense saber que pots evolucionar i canviar, ser millor, corrent perquè no tinguis temps de qüestionar-te res, de trobar-te, de fugir de tu mateix per veure't amb uns altres ulls, redescobrir-te, escoltar-te i evolucionar: ser tu.
I ja t'he dit que ja no hi ha volta enrera, ja no... Tota aquesta tortura, tot aquest malestar extrem, sense sentit, sense òrbita, que et fa perdre l'oremus, l'energia i la vitalitat a mi m'ha permès viure. Mirar endins i adonar-me del que estava passant. Afrontar el dolor i seguir treballant per veure quins són els entrebancs, seguir gratant entre llàgrimes, por i desesperació, per arribar a l'arrel de tot, al naixement dels traumes, dels problemes, de les pors, de les petites grans coses que et mantenen lligada, a les creences que no et deixen ser tu ni gaudir en essència, de tu mateixa i dels qui més estimes. Jo sola m'he i m'estic afrontant a tot això, i ja et dic que no sé ni com però me n'estic ensortint! Algun dia vaig arribar a pensar que sí, que em moria de veritat, però no ha estat així, no m'he mort, per sort teva, sinó ara no tindries a algú que t'estés explicant totes aquestes coses potser un pèl surrealistes, oi? però que hi són i no s'han d'amagar. Sóc valenta? sí i no, prefereixo dir que sóc conscient que només jo tinc la responsabilitat de la meva vida, sóc responsable de cada pas, de cada acció i emoció, i, per tant, accepto el que em pugui trobar fins fer net. Buido la motxilla. Ja no tolero més patiment, angoixa, excuses, limitacions, preocupacions i merdes pròpies i alienes, ja en tinc prou. Com a mínim he omplert el cupo de tot 2016.
Desitjo el millor per a tothom, sobre tot pels qui m'estimo, sense cap dubte i a pesar del que hagi pogut passar. M'enfoco, a poc a poc, al benestar, a les il-lusions, com a bona somiatruites que sempre he sigut, aplaudeixo les anades de bola, les bogeries i tot allò que sempre et diuen que ''no et sortirà bé'', i jo dic ''I per què no?'', ara més que mai, i espero que el 2016 en sigui la prova, em llenço al buit, perquè ja no tinc por de (quasi) res, ja no hi tinc res a perdre, perquè tocar fons o et destrueix o et fa impulsar per tirar cap amunt, molt més del que haguéssis pensat, molt més del que hagéssis imaginat. Perquè acabo l'any amb un regust molt i molt estrany, barreja entre l'amargor i la dolçor, sabent millor qui tinc a la bora, qui m'estima, qui vol seguir-ho fent, viatjant al meu costat a pesar de tot, dels defectes i les incompatibilitats, i també havent-me d'acomiadar de molt, també a una part de mi mateixa que m'ha acompanyat durant molts anys i que ara ja no necessito, si és que mai l'he necessitat. Potser a això és el que anomenen ''deixar anar'', tan fàcil de dir i tan difícil de fer.
Tinc la certesa que ara tot torna a començar, és un nou cicle, una nova vida, una nova oportunitat. De la catarsi total, del pet i caos complet de la teva vida fins ara en sorgeix un bri de llum, una tendra floreta carregada d'energia i passió, plena d'esperança. Tot anirà bé, tot es posarà a lloc, ho estas fent molt bé, no et preocupis, tot anirà bé.

I si encara m'estàs llegint et dic que estic súper, súper orgullosa de tu, perquè potser sense tu, jo no hi seria, perquè tots podem fer una mica per tothom, per qui ens importa, i amb petitets gestos has fet molt i t'estic molt agraïda, espero que sigui per molts anys més!
També t'he de dir que tot aquest viatge interior que encara dura (algun dia faré la volta al món, però de veritat jeje), ben aviat extreurà un dels seus fruits, si no hi ha res d'última hora la primera quinzena de gener inauguro nou projecte, ara sí que va de debò! T'ho faré saber, no pateixis :)

I per avui queda tot dit, gràcies per ser-hi, per intentar-me entendre, per llegir-me i recorda que el més important ets tu i la teva vida, pregunta't i dona't respostes, no tinguis por, encara que costin o no les entenguis, cuida't i mima't, serà la millor manera d'estar bé amb tu, amb el teu entorn i viure una vida plena i encara soni a tòpic, realment feliç. És la conlusió que n'extrec d'aquest 2015. El 2016 serà una nova porta a noves oportunitats, noves persones, noves experiències, molta creativitat, noves sensacions i noves incerteses. Veurem que passa!
El 2016 tenim a les nostres mans una nova oportunitat de viure, no la desaprofitis.

Fins l'any que ve!!!


I si vols estar al dia de tot...

Subscriu-te i rep totes les novetats i continguts exclusius!