Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nova vida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nova vida. Mostrar tots els missatges

dijous, 31 de desembre del 2015

L'any en que podia haver mort, però vaig decidir Viure

És freqüent fer balanç del que has viscut durant l'any en aquestes dates, veure què hem fet, com ha anat i pensar en nous objectius per a l'any que entra. Normalment no escric, potser, a nivell tan personal però la veritat és que avui necessito expressar-me i explicar-te moltes de les coses que sento, potser per tancar una porta i obrir-ne una altra? 
Si algú m'hagués dit fa 365 dies que aquest 2015 viuria tot el que m'ha tocat viure... la veritat és que l'hagués tractat de boig. I potser la clau resta aquí, en viure, perquè quan menys t'ho esperes pots estar de camí a l'altre barri, o, encara pitjor, passar el dia a dia amb el cor bategant però l'ànima inerta.
No ha estat un any gens fàcil, ha estat dur, duríssim, extrem, fred i solitari. Fa poc més d'un any em començava a fer moltes preguntes, venia d'un 2014 carregat d'activitat i d'aventures, potser també una mica d'estrés, i com dic jo va iniciar-se la meva revolució interior. Va seguir amb la recerca de més respostes, curiositat, preguntes i ganes insaciables de descobrir, de saber més... noves idees en ment, noves amistats... i de sobte, quan creia que estava iniciant un nou camí, pam, el destí, la vida o dis-li com vulguis em va fer fotre una bona patacada, en aquest cas literal, però també vital. Un dia que estava sent fantàstic, on havia tret el millor de mi, però no n'hi va haver prou, vaig acabar amb una cama enguixada i amb l'altra envenada, sense poder caminar i amb una dependència pràcticament del 100%. Fa uns mesos t'explicava com m'estava anant. Han estat lesions físiques sí, però hi ha hagut molt més que això. M'he passat més de sis mesos de baixa, no ha estat pas una tonteria, el meu cos no reaccionava bé i no em curava. A vegades penso que la nostra "carcassa" és més sàvia del que ens pensem, i que tot aquest temps simplement m'estava demanant que em cuidés, que em curés, no només les lesions òssies, sinó també les ferides més internes, de la ment, del meu jo. Ara miro enrera i m'adono que realment la salut és el més important de tot, quan et fas mal o algú proper ho pateix, això passa per davant de qualsevol cosa, no hi ha excusa vàlida. Afortunadament ja no sento tant de dolor quan recordo algunes escenes, ajuda que ja estic bé, (per dir-ho d'alguna manera perquè mai he tornat a estar com abans de caure, però tot va en progressió i a millor, ja ens entenem) i que he recuperat part de la meva vida, la mobilitat i el poder de decisió. I em pensava que això era tot, que el dia que tindria l'alta tot tornaria a ser com abans, tot tornaria a ser com si retrocedís en el temps a l'11 d'abril just abans de caure. I no. La vida em regalava una nova sorpresa, aquest cop altra vegada inesperada i amarga: la incertesa. Després d'unes ''vacances-recuperació'' amb els meus pares, vaig tornar a Lleida més que il.lusionada, com una nena amb sabates noves que diuen, amb temor de com seria tot ara, però amb la sensació de començar alguna cosa, d'iniciar una nova etapa, poder fer més coses, gaudir més dels meus, viatjar, compartir, estimar,... i res més lluny de la realitat però completament diferent. De sobte davant els teus ulls t'adones que ja mai més res serà igual, que per bé o per mal estàs saltant de capítol, estrepitosament, a la força, i no vols mirar enrera, t'aferres, renegues del canvi, però ja no hi ha marxa enrera. T'adones que hauràs de continuar sola. Que sí, només em faltava això, una última hòstia, ben grossa, per haver de separar-te d'una de les persones més importants de la teva vida, 9 anys al teu costat i ara, res? perdre-la, o encara que entre llàgrimes esgarrapades de les profunditats, serà potser la manera de guanyar-la més endavant? És inevitable preguntar-se per què, no entendre, no saber, esperar respostes que espero que algun dia arribin... No passa minut que no hi pensi, que no recordi, que no enyori, que m'agradaria tornar al passat per canviar coses, tot i que sempre he fet el que he pogut i cregut, de cor. Desitjo amb totes les meves forces retrobar-lo, parlar-hi, però ara mateix crec que no pot ser, necessitem espai, tot es posarà a lloc, tot serà com hagi de ser, segur, he de seguir.

Gràcies a aquest 2015 he pogut sentir el patiment més angoixant, i he notat com si unes mans gèlides t'arranquessin la vida i volguessin xuclar-te les espurnetes de llum que et queden, dir que m'he sentit trista és poc, més aviat he sentit la mort directament, la mort en vida, però no em preguntis com, he renascut. Continuo passant mals moments, hi ha instants que són insuportables i que no sé com arrancar-me'ls de sobre, els pensaments m'ataquen!!! però tot i això he decidit que només hi ha dos camins possibles, la mort o la vida, i he decidit viure. Potser penses que és molt dràstic el que estic dient, però és així. Quants de nosaltres vivim biològicament però som com una ànima en pena? ens comportem com no som, fem el que no volem, ens conformem amb el que ens arriba, no diem ni expressem el que sentim, simplement ens ho traguem, patiment disfressat de rutina, respirem perquè ho hem de fer, caminem a la deriba i sense rumb perquè algun dia algú ens va dir que així havia de ser, sense preguntar-nos gaire, vivint sense viure, sent qui no ets, sinó qui volen que siguis, deixant-te endur per les pors, les inseguretats, per allò que tens amagat en el teu desconegut subcsonscient, ''encasillat'', sense saber que pots evolucionar i canviar, ser millor, corrent perquè no tinguis temps de qüestionar-te res, de trobar-te, de fugir de tu mateix per veure't amb uns altres ulls, redescobrir-te, escoltar-te i evolucionar: ser tu.
I ja t'he dit que ja no hi ha volta enrera, ja no... Tota aquesta tortura, tot aquest malestar extrem, sense sentit, sense òrbita, que et fa perdre l'oremus, l'energia i la vitalitat a mi m'ha permès viure. Mirar endins i adonar-me del que estava passant. Afrontar el dolor i seguir treballant per veure quins són els entrebancs, seguir gratant entre llàgrimes, por i desesperació, per arribar a l'arrel de tot, al naixement dels traumes, dels problemes, de les pors, de les petites grans coses que et mantenen lligada, a les creences que no et deixen ser tu ni gaudir en essència, de tu mateixa i dels qui més estimes. Jo sola m'he i m'estic afrontant a tot això, i ja et dic que no sé ni com però me n'estic ensortint! Algun dia vaig arribar a pensar que sí, que em moria de veritat, però no ha estat així, no m'he mort, per sort teva, sinó ara no tindries a algú que t'estés explicant totes aquestes coses potser un pèl surrealistes, oi? però que hi són i no s'han d'amagar. Sóc valenta? sí i no, prefereixo dir que sóc conscient que només jo tinc la responsabilitat de la meva vida, sóc responsable de cada pas, de cada acció i emoció, i, per tant, accepto el que em pugui trobar fins fer net. Buido la motxilla. Ja no tolero més patiment, angoixa, excuses, limitacions, preocupacions i merdes pròpies i alienes, ja en tinc prou. Com a mínim he omplert el cupo de tot 2016.
Desitjo el millor per a tothom, sobre tot pels qui m'estimo, sense cap dubte i a pesar del que hagi pogut passar. M'enfoco, a poc a poc, al benestar, a les il-lusions, com a bona somiatruites que sempre he sigut, aplaudeixo les anades de bola, les bogeries i tot allò que sempre et diuen que ''no et sortirà bé'', i jo dic ''I per què no?'', ara més que mai, i espero que el 2016 en sigui la prova, em llenço al buit, perquè ja no tinc por de (quasi) res, ja no hi tinc res a perdre, perquè tocar fons o et destrueix o et fa impulsar per tirar cap amunt, molt més del que haguéssis pensat, molt més del que hagéssis imaginat. Perquè acabo l'any amb un regust molt i molt estrany, barreja entre l'amargor i la dolçor, sabent millor qui tinc a la bora, qui m'estima, qui vol seguir-ho fent, viatjant al meu costat a pesar de tot, dels defectes i les incompatibilitats, i també havent-me d'acomiadar de molt, també a una part de mi mateixa que m'ha acompanyat durant molts anys i que ara ja no necessito, si és que mai l'he necessitat. Potser a això és el que anomenen ''deixar anar'', tan fàcil de dir i tan difícil de fer.
Tinc la certesa que ara tot torna a començar, és un nou cicle, una nova vida, una nova oportunitat. De la catarsi total, del pet i caos complet de la teva vida fins ara en sorgeix un bri de llum, una tendra floreta carregada d'energia i passió, plena d'esperança. Tot anirà bé, tot es posarà a lloc, ho estas fent molt bé, no et preocupis, tot anirà bé.

I si encara m'estàs llegint et dic que estic súper, súper orgullosa de tu, perquè potser sense tu, jo no hi seria, perquè tots podem fer una mica per tothom, per qui ens importa, i amb petitets gestos has fet molt i t'estic molt agraïda, espero que sigui per molts anys més!
També t'he de dir que tot aquest viatge interior que encara dura (algun dia faré la volta al món, però de veritat jeje), ben aviat extreurà un dels seus fruits, si no hi ha res d'última hora la primera quinzena de gener inauguro nou projecte, ara sí que va de debò! T'ho faré saber, no pateixis :)

I per avui queda tot dit, gràcies per ser-hi, per intentar-me entendre, per llegir-me i recorda que el més important ets tu i la teva vida, pregunta't i dona't respostes, no tinguis por, encara que costin o no les entenguis, cuida't i mima't, serà la millor manera d'estar bé amb tu, amb el teu entorn i viure una vida plena i encara soni a tòpic, realment feliç. És la conlusió que n'extrec d'aquest 2015. El 2016 serà una nova porta a noves oportunitats, noves persones, noves experiències, molta creativitat, noves sensacions i noves incerteses. Veurem que passa!
El 2016 tenim a les nostres mans una nova oportunitat de viure, no la desaprofitis.

Fins l'any que ve!!!


I si vols estar al dia de tot...


dilluns, 11 de maig del 2015

Tot Continua (de diferent manera) igual, I Jo li Poso Una Mica de Xapes de Color

Ja fa dies de l'últim post que vaig escriure, i la veritat, és que estan sent unes setmanes dures. Avui, justament avui fa un mes que vaig caure. Per sort miro el calendari i veig que els dies van passant, i ara me n'alegro que el temps voli! que ja em queda menys i que el cos fa el seu curs. La meva ''invalidesa temporal'' millora i si encara no puc caminar, com a mínim ja puc anar recolzant un dels peus a terra, no saps quin pas endavant és això!!! em trobo una mica millor i paciència, que m'he de recuperar bé, m'han posat una altra capa de guix a la cama trencada, m'hi vaig aconstumant, al principi semblava que m'haguéssin lligat un parell de totxos amb un cordill, tu! queden algunes setmanes encara amb el guix a la cama esquerra (un òs trencat no és una tonteria) i després rehabilitació.
Hi ha dies de tot, les lliçons que havia d'aprendre les he après, i les refleccions que em fan ser millor també, però el que realment m'ha fet tenir moments de vertadera angoixa i que em preocupen encara, a part dels típics d'acostumar-te a aquesta situació, demanar les coses, sentir-se impotent... etc. són els problemes externs, les reaccions que no t'esperes i la poca humanitat, empatia i professionalitat d'algunes persones. Veure que una cara simpàtica i aparentment agradable es converteix només en això, una aparença, i adonar-te del fet que si la majoria de persones amb qui et creuis són bona gent, també de tant en tant te'n trobes alguna que no ho és tant. Un petit detall que es pot resoldre en poca estona, de bon rotllo i amigablement es pot arribar a complicar molt per la poca voluntat de no voler-se posar d'acord i segurament, que no ho sé però m'ho imagino, per egoisme i avarícia. I sap greu, la veritat, sap greu, perquè qui està malament sóc jo, qui no pot caminar sóc jo, qui no pot treballar, qui ha perdut encàrrecs i feines, sóc jo. Però així és la vida, i tot té les conseqüències dels actes que escollim, així que... el temps dirà, jo per primer cop puc dir-te que no m'escapoleixo i estic fent el que he de fer! :)

I perquè no tot sigui tan tràgic, disculpa però és que m'he de desfogar, et vull ensenyar uns dissenys que fa temps que vaig fer per un casament molt especial i del qual t'aniré explicant tot el que he fet! :)
El Dani i la Vane em van demanar que volien que al seu casament hi hagués xapetes, sí, que ara estàn molt de moda les xapes per casaments. Ells en volien de diferents, avui t'ensenyo el primer model que vaig fer, unes xapes de medicaments amb uns dissenys per fer broma. Em va encantar la idea així que m'hi vaig posar de cap...
Com veus les Xapes imiten algunes marques de medicaments però amb noms inventats i fent referència al tema dels casaments.  I vaig escollir també uns colors vius, que així queda més alegre. Vaix escollir també un acabat mat per a les Xapes de boda, queda perfecte!! :)
 T'agraden? :)

I res, fins aquí el post d'avui, com a mínim ara ja no em canso tant de tenir el portàtil a la falda, a veure si puc esciure't més sovint!! Fins aviat!! :)

Fins la propera!!
I si vols estar al dia de tot...


dilluns, 20 d’abril del 2015

Nova Vida

L'entrada d'avui serà una mica més íntima que les publicades fins ara, potser és més típic d'un diari personal que d'un blog del sector craft i et sobta però és que necessito explicar-te el que m'ha passat., no et fa res, oi? :) així també em coneixes i m'entens una miqueta més...
Ja ha passat una setmana, i la veritat és que sembla que hagi estat molt més temps. Fins ara no havia dit pràcticament res, i és que jo mateixa estava ressituant-me i fent-me a la idea. Una setmana sense caminar. És estrany tot plegat, però ara crec que ja t'ho puc dir, a més, em trobo una mica millor i més animada. He patit un accident, he caigut, m'he fet mal i durant un parell de mesos com a mínim estaré una miqueta fora de joc, en la part social, bàsicament perquè tinc els dos peus inactius, recuperant-se, i la mobilitat no és ara mateix un dels meus forts. 
Per sort en aquests dies que han passat m'he vist una miqueta de millora, estic més contenta, depèn dels moments, tot s'ha de dir, i tinc ganes de curar-me. 
Tot el que ha passat m'ha fet ressituar, te n'adones de com pot canviar la teva vida en pocs segons, com en són d'importants les persones, que moltes vegades no valorem prou, i el típic de sempre, que en els pitjors moments veiem qui tenim al costat realment. 

Les manies i maldecaps ja són passat, ara la salut és el primer de tot, jo sóc el primer de tot, perquè si no estic bé, res al meu entorn pot estar-ho. 
Tinc moltes ganes de fer coses, que ja les tenia, però ara més, i sobre tot d'escriure, fa setmanes que vull escriure, i ara s'ha accentuat enormement, així que m'he dit que quin mal hi ha, que ho faci i llestos, que no cal pensar tant les coses, i  que segur que seguir les intuïcions em porta a bon port :) 
Precisament m'he adonat que aquest és un dels problemes, pensar, pensar i pensar, no és necessari pensar tant, el que faci estarà bé, vull materialitzar moltes idees i s'ha de passar a l'acció quan abans millor, perquè sinó potser quan menys t'ho esperes pam, et fots de cap i et quedes sense poder fer res.
Vull ser cada dia més a prop d'aconseguir ser la Laia que sempre he somiat, i ho puc aconseguir, sé que puc, m'ho crec i ho vull. 
També diuen que ''no hay mal que por bien no venga'', i sí, és cert, en el meu cas sóc més conscient de les coses bones que tinc al voltant, i també de les dolentes, les negatives, les que no vull i si abans les aguantava ara no les penso tolerar, em nego, necessito alguna cosa millor, així que sí, sé que passat tot això seré més forta, ja ho sóc, estimaré més els qui m'estimen i també aquells que no sabia que m'estimaven tant, és que mira que som estranys, eh? per què de vegades pensem que no ens volen? i els que realment no em volen, doncs ells s'ho perden.


Seré més Laia que mai, somriuré més que mai i faré el que em donarà la gana més que mai, trauré del tot la personalitat que duc dins, de fet, ja ho estic fent ara mateix, sense por, per què hem de tenir tanta por? i si vull plorar perquè estic trista, doncs ploraré, perquè una cosa que em treu de polleguera és quan algú et ve i et solta el rotllo de ''positivisme'' diu ''però t'has d'animar,no et facis la víctima, no siguis negativa, has d'estar contenta, no facis que això et duri setmanes, només t'has trencat un peu no n'hi ha per a tant ...'' mai ningú està tot el dia content, per on treu les emocions? sentir-se trist és humà, sentir pena, voler plorar, estar desanimat, és humà, i que a estones ens sentim així no vol dir ni que siguem pessimistes, ni que ens volguem suicidar, ni que pensem que tot és una merda, ni que siguem uns desgraciats, simplement és que en aquells moments és el que el nostre cor sent, transmet i necessita treure, i ja està, passat això seguirem somrient. O és que no és normal sentir-se malament després de pegar-se una caiguda monumental, adonar-te que et costarà uns mesos caminar amb normalitat, que has d'estar en repòs amb les cames aixecades quan el bon temps comença, que has d'estar de baixa i algunes feines que tenies entre mans i et feien molta il-lusió les hauràs d'aparcar, que no tens un peu malament, sinó els dos, que t'ho han de fer tot o quasi tot, que una cosa tan simple com dutxar-se o anar a la cambra de bany es converteix en una odissea, que et sents culpable i et fa la sensació que fas pena, que et cauen les coses per terra i quan vas a agafar-les la cadira se't bolca cap endavant i una mica més i et tornes a espinyar, que si no et deixen el got amb llet arran del marbre, no hi arribes i et quedes sense menjar res fins que algú et fa el dinar, que ara també et fan mal les mans i els braços perquè a part de ser braços i mans, ara també són peus i cames, i que segurament quan t'aixequis de la cadira de rodes, ni que estiguis fent dieta i vigilis el que menges (i ja és dir perquè del que tens ganes és de menjar tot allò que no has de menjar), el cul serà una mica més gros del que era... no és motiu per estar així? reflexiona-hi, perquè només quan et passa te n'adones, només quan ho vius entens com n'és de complicada la vida de moltes persones, i agraeixes a la vida que només t'hagi passat això, que és momentani, i que en pocs mesos, si tot va bé, a l'estiu, tot tornarà a la normalitat, no a la d'abans, ni a la d'ara, a una altra molt millor, perquè jo ara ja sóc molt millor que abans de caure.
Gràcies a tots aquells qui dia rera dia m'ajudeu a que tot sigui més fàcil, més lluminós i més agradable, estic sola al món, ho sé, de fet, tots ho estem de sols, i és dur adonar-se'n, però a estones m'acompanyeu i és el millor que podeu fer per mi, us estimo!! :) 

Seguiré activa pel blog, a estonetes continuaré fent algunes cosetes d'scrapbook i dissenyant, perquè a part que m'agrada, em distrec i m'ho passo bé. Faré inventari de la botiga online i neteja, molta neteja. 
Per qualsevol cosa pots escriure'm, quedar no podré, però agafar-te el telèfon o contestar un email sí :)
  i res més, dir-te que m'agradaria saber la teva opinió sobre tot plegat i les reflexions que he fet, t'has sentit mai així? t'ha passat alguna cosa similar?

Gràcies per llegir-me, si has arribat fins aqui avui et mereixes un premi!! ;)

I si vols estar al dia de tot...



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...